CRÒNICA DEL PRIMER ANUNCITXÓ

Són les 6 a.m. i el whatsapp treu fum. No hi ha son ni hi ha res. És un dia especial; el rodatge de l’Anuncitxó, i és tot un orgull lluir els colors de la santa maglia davant de la gran pantalla. Uns colors que la càmera estimen i un Procycling Team que convenç els més experts publicistes de la city londinenca i fins i tot a la Sra. Grimpera.

No importa ser un globero ni el B-twin; ni dur taps a les rodes. I ni tan sols portar la pelambrera a les cames. És un equip ciclista obert a tothom.

A la Toscana catalana hi ha preparades 3 furgos i un cotxe. La sortida, a les set; però no de bombers, sinó de gràfiques Mateu. A la mateixa hora, a la co-capital de la toscana vasllessana, els altres dos membre de l’expedició carreguen les eines de treball al maleter.Un embús a la C58 posa en perill la puntualitat de la cita, però Didier Auriol Pidelaserra protagonitza una remuntada històrica a la AP-7 per destrossar tots els scratchs de l’strava i arribar amb “brillor”però amb 5 minuts de marge.

La resta de components de l’anuncitxó i els 3 mecànics ja hi eren. El punt de trobada era a un km de Sant Pere de Rodes. Val a dir que el lloc triat per al reportatge, també podria haver estat a Sant Pere de Ribes, i menys tickets per vendre. L’entorn, més enrere i endavant, aquí sí, un marc incomparable. I el dia, radiant.

La Irina manega tot el cotarro, i apreta de debò. Més d’un se la feia, però només arribar els dos darrers membres, va deixar les coses clares. Teníem 5 minuts per abillar-nos. “Quizás menos” va remarcar. Érem un tou, però no prous per fer l’anuncitxó. Així que espavila i posa’t el culotte, semblava dir.

L’actuació semblava nascuda de la bogeria d’un grup d’amics, però veritablement va ser parida per un canó de megues que xucla de totes les fonts, el canó de l’ideòleg Nikoff, que va negociar amb l’agència els catxets i va contactar amb l’il•lustre col•legi de notaris de Vilafranca per a la celebració del sorteig dels participants en l’anuncitxó, patrocinat per Solac.

L’imaginari col•lectiu havia fet volar coloms i qui més qui menys veia el Repetxó al darrer anunci de l’any i a l’intermig de la Super-Bowl. No serà així. Les fotos són per al catàleg del Ford Galaxy a Anglaterra.

El doble de Nico Abad i Ivó Oller feia d’enllaç entre l’expert fotògraf, vingut des de la Gran Bretanya, i el Repetxó. La qüestió era clara. Passar davant la càmera en filera de 2, menys els 2 darrers, que ho farien d’un en un. I així una vintena de cops. Molt lentament. Tan lentament que es convertia en un exercici d’equlibri, al més pur estil Ot Pidelaserra, apercebut amb un avís pel jutge anglès per obrir massa les cames.

Mentrestant, a la zona d’avituallament, els 3 mecànics explicaven i demostraven a l’Irina i als Mossos que en aquest equip està permès l’empastre si és major o menor.

Cap a les 11, un petit descans per fer cateringuisme, una variant sofisticada de l’snackisme, i els mecànics treballant de valent per ajustar la telemetria de la Felt Repsol Team segons els paràmetres indicats per Sito Ponsdelaserra. Era el moment ideal per posar a punt el model amb què competirà la propera temporada, després de l’aturada deguda a una lesió de collons que l’ha mantingut apartat de l’asfalt i del que no és asfalt les darreres setmanes.

Sort que les rises són el nostre motor i podem remprendre la sessió amb unes quantes preses més. Algunes de pèl, com la de fer-nos una foto estàtica sobre els pedals. Finalment, i després de milions de tonteries, dir-nos notes i estar junts, Lo Gran Fimos afirma que s’hi ha deixat la pell, la que li quedava després de l’operació, en el darrer “ACCIÓN”, que és el bo.
Així, amb una foto de grup inclosa, s’acaba el primer anunci del Repetxó. Ja només quedava la part més crematística, però l’encarregat d’afluixar la mosca només comprava tickets, i es van viure uns moments de tensió. Això al cinema no ens ha passat mai.

Per posar el colofó a una jornada espectacular per a la pràctica d’aquest el nostre esport, un descens i ascens del colòs Empurdanenc, on, tot i no haver-hi cap premi per al rei de l’esprint, va haver-hi més d’un pique sa per anar afegint.

I és que, després de tanta bici i el dia que feia, no teníem més que ganes de, quines ganes de pujar a la bici, sortir a fer un tomb i tocar el cel a Sant Pere de Rodes, que segons els entesos toscanencs venia a ser com Font Rubí més Les Ventoses però amb una mica més de desnivell.

Alguns van posar la ràdio. D’altres prou tenien amb mirar al front, però el faltonisme a totes hores no va faltar. Això sí, l’esmorzar de secreto al Caliu es va haver de substituir per una visita guiada per Figueres i un dinar de patates d’olot a can Punyetes. Ni punt de comparació, és clar.

NO, NO SOM EL LAMPRE NO… SOM EL REPETXÓ. Els presents i els absents.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *